Skip to main content

Vint anys de .cat: la llengua sense estat que es va guanyar un tros d'internet

· 14 min read
Pere Pages
Pere Pages
Software Engineer
Il·lustració plana de la nau gòtica de les Drassanes de Barcelona, amb arcs apuntats de pedra clara i llum ambre, plena d'una multitud vista d'esquena que mira un escenari; damunt l'escenari penja una gran vela blanca amb un únic punt teal al mig, i entre el públic unes quantes pantalles de mòbil brillen del mateix color

Ahir, dimecres 9 de setembre, més de cinc-centes persones van omplir la Sala Gran del Museu Marítim de Barcelona per celebrar que un domini d'internet fa vint anys. Dit així sona a excusa per fer un vermut. Però el .cat és una de les coses més improbables que ha aconseguit mai la societat civil catalana, i val la pena explicar per què.

Una festa a les Drassanes​

L'acte el va organitzar la Fundació Accent Obert, que fins al juny del 2025 es deia Fundació puntCAT i que és qui gestiona el domini des del principi. Segons la crònica de VilaWeb, era la primera gran trobada de tota la comunitat del .cat: titulars de dominis de fa vint anys i de fa vint dies, empreses, escoles, ajuntaments i institucions. Hi havia el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, que va tancar l'acte, i la comissionada pel català de l'Ajuntament de Barcelona, Marta Salicrú. Josep Pedrals hi va recitar el poema D'on venim i Suu hi va posar la música. La cobertura va ser la que correspon a una efemèride nacional: la mateixa crònica de l'agència va sortir a Via Empresa, Racó Català, dBalears i MetaData, entre d'altres.

El titular que van triar gairebé tots els mitjans el va donar el president de la fundació, Genís Roca, en declaracions a l'Agència Catalana de Notícies (ACN) recollides per Racó Català: «El català té molts problemes, però en digital és un canó». La frase que a mi em sembla més reveladora, però, és una altra que li recull VilaWeb: «Fa vint anys vam entendre abans que ningú que teníem dret a un espai propi a internet, i el vam omplir de vida».

Enmig dels discursos hi havia gent normal amb dominis normals. Racó Català parla amb Àngel Arcarons, propietari d'un dels primers .cat, que el va triar perquè l'identificava més que un .com i que encara el fa servir per a les adreces de correu de tota la família. I amb la Judit i el Carles Núñez, creadors de PintarGegants.cat, un dels més recents: dibuixos de gegants per pintar, nascuts de l'interès del seu fill. Els va sorprendre descobrir que el .cat només tenia vint anys. Aquesta sorpresa és, probablement, la millor mesura de l'èxit: una cosa que va costar una dècada d'aconseguir ara sembla que hagi existit sempre.

Què és exactament el que es celebrava​

Per entendre per què això era una anomalia cal tenir una imatge senzilla de com funcionen els dominis. Tot el que hi ha a la dreta de l'últim punt d'una adreça web és un domini de primer nivell, i els gestiona una sola organització mundial, la Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN). El 2005 n'hi havia de dues menes: els genèrics, com .com o .org, i els de país, com .es o .fr, que es donen a estats reconeguts i sempre tenen dues lletres.

El .cat no encaixava en cap de les dues caselles: no era un país ni era un negoci, sinó una comunitat lingüística i cultural que demanava un espai propi. La via que es va trobar va ser la dels dominis patrocinats, una categoria pensada per a comunitats amb una identitat clara i unes regles d'admissió, com .museum o .aero. Per registrar un .cat cal, encara avui, demostrar algun vincle amb la llengua o la cultura catalanes: publicar-hi contingut en català, tenir una activitat que la promogui o comptar amb l'aval d'altres titulars.

Aquesta condició, que semblava una limitació, ha resultat ser la clau de tot. Un domini de país es ven a qui pagui; el .cat només es dona a qui hi participa. Per això és la primera extensió d'internet que representa una cultura i no un territori, i per això el model va inspirar després el .eus basc, el .gal gallec i el .bzh bretó, com recull la Viquipèdia en anglès.

Com es va aconseguir: deu anys de picar pedra​

La història prèvia a la festa l'ha explicada el mateix Genís Roca en un article a l'ARA, i és una història de paciència. Val la pena resseguir-la en ordre, perquè cada pas depenia de l'anterior.

El primer impuls va ser d'Amadeu Abril, a mitjans dels noranta, quan l'ICANN encara no existia com a tal. El Parlament de Catalunya va aprovar el 24 d'octubre del 1996, amb el vot de tots els grups, una moció que demanava un domini propi. Es volia el .ct, però els dominis de dues lletres estaven reservats als estats, i aquell no ho era. Calia una altra porta, i la porta era demostrar que existia una comunitat.

Per això el 23 de novembre del 2001 es va constituir l'Associació puntCAT, formada expressament per entitats i no per persones ni empreses: de l'Institut d'Estudis Catalans al Casal Català de Melbourne. Quan l'ICANN va obrir una nova ronda de sol·licituds el desembre del 2003, l'associació hi va arribar amb un suport que ningú havia vist abans en un domini: 65.468 persones, 2.615 empreses i 98 entitats de tots els territoris de parla catalana.

Faltava el suport d'un govern, que l'ICANN exigia. El del president José María Aznar s'hi oposava. Després de les eleccions del març del 2004 el ministeri que portava les telecomunicacions, amb José Montilla al capdavant, va donar l'aval, i el govern d'Andorra també. El setembre del 2005 l'ICANN va aprovar el .cat, i el Dia de Sant Jordi del 2006 el registre s'obria a tothom.

Hi ha una anècdota que l'ARA va recollir aquest juny i que resumeix molt bé el punt de partida: quan els promotors ho van explicar a l'ICANN el 2003, algú els va preguntar per què volien un domini per a gats. Avui hi ha més de tres-cents cinquanta dominis .cat que efectivament parlen de felins, Nyan.cat inclòs, i el registre hi va fer les paus fa temps. Que la broma hagi acabat formant part del registre diu molt de la mena de gent que va muntar tot això.

Vint anys en xifres​

Les xifres que Accent Obert va presentar a la primera jornada de l'aniversari, el juny al Col·legi d'Arquitectes, i que ahir es van repetir, són aquestes:

IndicadorValor
Dominis actiusMés de 118.000
Dominis registrats el primer any (2006)19.693
Titulars que renoven cada anyNou de cada deu
Dominis que viuen als territoris de parla catalana86 %
Llocs .cat entre el milió de webs més visitades del món391, un 79 % més que el 2010
Suports a la candidatura del 200465.468 persones, 2.615 empreses, 98 entitats

La xifra que m'impressiona no és la gran, sinó la de renovació. Molts dominis nous es compren per impuls, es proven un any i s'abandonen. Que nou de cada deu titulars del .cat el renovin vol dir que no és una extensió de caprici sinó d'ús diari. Això explica per què la corba de creixement, que no ha estat mai lineal, tampoc no ha caigut mai.

Hi ha una part d'aquestes xifres que sovint passa desapercebuda. Segons el Consorci Administració Oberta de Catalunya (AOC), el 2006 la fundació va reservar prop d'un miler de dominis amb noms de municipis i els va cedir als ajuntaments i consells comarcals, amb el cost subvencionat els dos primers anys, perquè el nom de cap poble no acabés en mans de tercers. És un detall petit i és exactament la mena de decisió que un domini comercial no hauria pres mai.

El dia que van entrar a l'oficina​

Els vint anys no han estat només festes. El 20 de setembre del 2017, deu dies abans del referèndum de l'1 d'octubre, la Guàrdia Civil va escorcollar la seu de la Fundació puntCAT i va detenir el seu director tècnic, Pep Masoliver, després que un jutjat ordenés bloquejar els dominis .cat que informaven de la votació. La fundació va qualificar l'operació de «vergonyosa i degradant, indigna d'un país civilitzat i immensament desproporcionada», segons recull la Viquipèdia.

Ho esmento perquè aquell episodi va deixar clara una cosa que ahir a les Drassanes planava sense dir-se: un domini no és una infraestructura neutra. Quan una comunitat en té un de propi, és seva la responsabilitat de gestionar-lo, i també seva la vulnerabilitat quan algú decideix que el contingut que hi viu no li agrada. Masoliver, per cert, continua sent el director de tecnologia d'Accent Obert, i era a la taula de pioners de la jornada del juny.

El repte que ve no són les webs​

La part més interessant de l'acte d'ahir no mirava enrere. La taula rodona, amb Teresa Cabré de l'Institut d'Estudis Catalans, Elena Fort del Barça, Núria Ribas d'Amical Wikimedia i Rosa Romà de 3Cat, girava tota al voltant d'una pregunta que dBalears resumeix així: com viurem en català al món digital els propers vint anys?

La resposta de Roca, segons Via Empresa, és que el repte ja no és garantir que el català sigui present a les pàgines web, que això està guanyat, sinó que la cultura catalana sigui present a les noves infraestructures digitals. La intel·ligència artificial està redefinint com es crea, s'organitza i es consumeix el coneixement, i cal disposar d'eines i infraestructures pròpies per ser-hi. Cada ponent hi va afegir la seva peça:

  • Teresa Cabré va insistir en la qualitat lingüística: que les màquines reconeguin el català amb precisió depèn de la qualitat del que hi ha escrit.
  • Núria Ribas va avisar que els models d'intel·ligència artificial consumeixen el contingut obert en català, com la Viquipèdia, sense atribució ni cap retorn a la comunitat que l'ha creat.
  • Rosa Romà va defensar el paper dels mitjans públics per mantenir el vincle amb l'audiència quan són els algorismes els qui decideixen què es veu.
  • Elena Fort va parlar de preservar la identitat catalana d'un club que viu en un entorn global i multilingüe.

Aquest gir no és nou. El diari Público explicava a l'agost que Accent Obert va detectar fa dos anys i mig que Google penalitzava contingut en català, que dotze dels principals assistents conversacionals ja responen en català però que això no n'assegura el context cultural, i que la fundació prepara un corpus digital multimodal, una mena de biblioteca d'Alexandria catalana per als models, amb resultats públics previstos per al febrer del 2027.

El moviment que es dibuixa és el mateix del 2004, però un pis més amunt: aleshores es tractava de tenir un lloc on ser; ara es tracta de ser al lloc on les màquines aprenen. I la lliçó del .cat és que aquestes coses no les regala ningú. Com va dir el director general Joan Abellà al juny, el domini «no el va concedir la voluntat d'un govern, ni el va impulsar cap empresa».

Per què m'importa​

Tinc un domini .cat des de fa anys, i no el vaig triar per patriotisme sinó perquè era el que descrivia millor què hi volia posar. Amb els anys he entès que aquesta és exactament la funció que compleix: no reivindica res, simplement fa normal una cosa que fa vint anys no ho era. Roca ho va dir ahir amb tres paraules, «fer normal ser català a internet», i és una definició d'èxit molt més exigent del que sembla.

Quan una cosa és normal, ningú no en celebra els aniversaris. Que ahir hi hagués cinc-centes persones a les Drassanes és el senyal que encara no ho és del tot, i alhora la prova que la gent que ho va aconseguir la primera vegada continua tenint ganes de tornar-ho a fer. La propera batalla té pitjor pinta que la del 2004, perquè els interlocutors no són una organització de San Francisco amb un procés públic, sinó models que ningú no pot llegir. Però el 2004 tampoc no semblava fàcil, i es va acabar guanyant per Sant Jordi.

Referències​